La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià segons el nostre estatut, que ens atorga un conjunt de drets al respecte. Darrerament ha reviscut una polèmica relativa als processos selecius i al seu ús a l’administració pública. Vos oferim fil per randa la nostra opinió sobre el valencià a les oposicions.
Notícies que fan feredat
A Twitter ens hem assabentat durant aquest últim any de situacions doloroses a títol personal i il·legals a títol jurídic.
L’última de la qual hem tingut notícia s’ha produït a un centre d’atenció primària, el centre de salut Sant Blai, d’Alacant. En aquest cas, uns pares denunciaven que una administrativa es va negar a atendre la seua filla fins que no es comunicaren en castellà: «O me hablas en castellano o no podremos atender tu hija». És sols un exemple referit a les relacions del ciutadà amb les administracions.
Un altre exemple recent, en aquest cas al si de les relacions entre administracions, és la negativa d’una funcionària de la diputació d’Alacant d’atendre en valencià una treballadora municipal. Ací teniu la notícia i els àudios. Si arribem a ser nosaltres els treballadors municipals, sant Pere seria bon home.
Estem segurs que en coneixeu molts altres casos i que, potser, vosaltres mateixos vos heu vist personalment en situacions paregudes i les heu hagut de patir. La bona qüestió és que aquestes notícies s’han tornat més habituals del què els valencians podem raonablement tolerar. Vegem-ne ara on i com es regulen els nostres drets lingüístics.
La regulació jurídica de l’ús del valencià
Parem atenció, en primer lloc, a la regulació general dels drets lingüístics dels valencians. Més endavant parlarem específicament del valencià a les oposicions.
La norma fonamental que ens empara és l’article 3 de la Constitució Espanyola. El seu apartat 2 disposa que «les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts». Per tant, és al nostre Estatut on cal esperar la normativa més bàsica dels drets lingüístics de les persones valencianes. Ací teniu un treball molt complet de Adrián García Ortiz que estudia a fons les qüestions que tractarem.
La regulació d’aquesta matèria es troba a l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia. Vos reproduïm el seu contingut.
Article sext
1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.
3. La Generalitat garantirà l’ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement.
4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
5. S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià.
6. La llei establirà els criteris d’aplicació de la llengua pròpia en l’Administració i l’ensenyament.
7. Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l’ús d’una llengua o de l’altra, així com els que puguen ser exceptuats de l’ensenyament i de l’ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.
8. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l’idioma valencià
Llei Orgànica 5/1982, d’1 de juliol, d’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.
Per no fer-ho massa llarg, els ciutadans tenim, a més, un dret lingüístic reconegut a l’article 13.c LPAC, que determina que podrem «utilizar las lenguas oficiales en el territorio de su Comunidad Autónoma, de acuerdo con lo previsto en esta Ley y en el resto del ordenamiento jurídico». Tanmateix, el seu article 15 concreta la utilització d’aquest dret als procediments administratius i en les relacions entre administracions. El més rellevant ací és que la norma permet una excepció a la traducció que hem de fer dels documents administratius. Així, quan el territori de destí d’un document utilitze la mateixa llengua cooficial, la traducció no serà obligatòria.
LA JURISPRUDÈNCIA
D’aquesta regulació podríem esperar que la Generalitat Valenciana no tindria obligació de traduir els documents dirigits a alguna administració balear o catalana. Doncs, estimats, per a vergonya de molts, no és completament així. Al 2020, el Tribunal Suprem va ratificar la sentència del TSJ de la Comunitat Valenciana. Aquesta havia anulat parcialment el Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel què es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials a l’Administració de la Generalitat Valenciana. Concretament, considera contraris al dret expressions que reforcen la potestat de l’article 15 LPAC.
Ara bé, cal llegir detingudament les dues sentències per tal d’evitar imprecissions i, sobre tot, per fer rabiar als qui batallen ara i adés contra la nostra llengua. Ací teniu la STSJ CV 1687/2018. És la més important de les dues, ja que la signada pel Tribunal Suprem sols la confirma.
Per tal de resumir, la conclusió dels jutges és que la norma reglamentària de la nostra autonomia no respecta les competències en la matèria. Tampoc respectaria seua pròpia jerarquia normativa quan fa explícita i reforça les potestats previstes a l’article 15.3 LPAC. No obstant, les sentències no obliguen de cap manera a l’administració valenciana a traduir al castellà els documents que haja de remetre a Manresa. Poden continuar encanant-se a plors els feixistes, que hi ha sequera.
Al cap i a la fi, les sentencies sols diuen -no és poc- que no podem regular més d’allò previst a la normativa estatal del procediment administratiu. Per tant, la cosa queda com preveu la normativa estatal: «si [els documents o expedients] debieran surtir efectos en el territorio donde sea cooficial esa misma lengua, no será precisa su traducción. Al remat, una victòria pírrica per als espanyolistes.
El coneixement del valencià a les oposicions.
Una matèria especialment fotuda i polèmica és l’obtenció dels certificats de coneixement de la llengua valenciana per tal d’accedir a la funció pública. Anem a deixar de banda els plors dels metges i altres funcionaris que ens han donat la vara. La gent de Twitter ja ho coneixeu i els hem fet saber quatre coses.
L’anterior llei de funció pública determinava que el coneixement del valencià a les oposicions seria:
- Un mèrit en fase de concurs (art. 100.2 LOFPV)
- Una prova específica en fase d’oposició (art. 56.2 LOFPV)
No es requeria, per tant, que les persones candidates acreditaren un nivell mínim mitjançant la titulació corresponent per tal de presentar-se a les oposicions.
Des de l’aprovació de la Llei 4/2021, de 16 d’abril, de la Funció Pública Valenciana, la cosa va començar a ser diferent, per sort. El seu article 62.1.g) relatiu als requisits d’accés a la funció pública va modificar la situació. A partir d’aleshores s’havia d’acreditar «la competencia lingüística en los conocimientos de valenciano que se determine reglamentariamente». Com que la norma remet a la posterior regulació reglamentària, no és aplicable directament. A hores d’ara, si no hi ha noves notícies quan publiquem l’entrada, aquest reglament encara no s’ha aprovat. Al Govern de la Generalitat, les faccions del PSOE y de Compromís no es posen d’acord. Tampoc s’espera un acord durant l’actual legislatura.
Està vigent, per tant, la normativa anterior, que determinava el requisit de coneixements de valencià a les persones aspirants que hagueren superat el procés selectiu. Solament, però, si ho recollien les bases de la convocatòria corresponent. No obstant, és evident la situació de debilitat actual d’aquest reglament. En primer lloc, perquè materialment desenvolupava la normativa anterior i no la nova llei de funció pública. Això dificulta l’exègesi sobre la seua vigència: és una norma somorta. I en segon lloc, perquè el seu decret homòleg per als funcionaris interins habilitats va estar declarat nul per STSJ CV 14/10/2020. Ja veieu: els garants de la legalitat als municipis valencians, que van callar prou durant els anys de major corrupció, no volen saber-ne res de la legalitat lingüística.
Així les coses, la inseguretat jurídica i les dificultats d’accés per a les persones opositores va en augment. Alhora, els drets lingüístics dels valencians es veuen trepitjats, tant en seu legislativa com jurisdiccional. Doncs bé, ¿Quina és la situació actual?
A hores d’ara no resulta conforme a Dret que una convocatòria exigisca preliminarment cap nivell de valencià per poder participar-hi. ¿Per què? Fonamentalment:
- Perquè la LFPV’21 no resulta suficient fins que es desenvolupe el reglament corresponent.
- Perquè l’únic reglament vigent no té força suficient envers altres normes, interpretades baix la jurisprudència que hem esmentat.
Opinem, que és de baes.
¿I ara? Ara anem a enviscar-nos. Sí, anem a clavar-mos en camisa d’onze vares, xiques. Proveu de no amollar tot el viri, feu-mos el favor.
PRESUMPTE DESCONEIXEMENT DEL VALENCIÀ PELS NATIUS
El punt de partida no pot ser altre que el pur i simple reconeixement de dues realitats incontestables. El valencià és una llengua minoritzada pel castellà. I, per tant, els valencians patim, sense paliatius, diglòssia. Aquests principis son irrenunciables per als qui redactem l’entrada. Per tant, hauran de ser criteri obligat d’interpretació de les següents línies pels nostres lectors si volen comprendre la nostra postura. Ancamant no digueu que no hem avisat.
El sistema educatiu estatal no és, pels seus resultats, una de les nostres joies. Les comunitats autònomes, amb competències molt amples en la matèria, tampoc venen amb les millors solucions. Durant molts anys a les escoles ens han ensenyat un valencià que no és el què sentíem a casa ni al carrer. Qui ha tingut el plaer de llegir les Rondalles d’Enric Valor -de benaurada memòria-, en alguna edició que no referirem, podrà estar d’acord amb nosaltres si diguem que les persones velles que li les van contar no reconeixerien l’idioma com a propi.
I no, no es tracta de parlar amb la incorreció pròpia de les gents que han patit la dictadura franquista sense poder aprendre la seua llengua. Tampoc volem que els contextos més estàndards estiguen travessats per col·loquialismes. Es tracta d’entendre que la normativitat va més enllà (o més ençà) de les institucions acadèmiques. Xe, el mateix que els diem als de la RAE. I això per una raó bàsica: perquè la llengua no és un fet natural ni preexistent i, en conseqüència, hem de tindre molt en compte el parlar real i no la evolució ideal. Anar en altra direcció és promoure una desafecció major. Ho em viscut i, sobre tot, ho hem patit.
Fet aquest aclariment, val a dir que exigir la certificació als valencians natius fa més profunda la diglòssia. A ningú se’ns escapa que després d’anys d’estudi en valencià, molts ciutadans no tenen capacitats suficients per segons quins contextos sociolingüístics. Però això no pot ser la base per exigir la certificació. Per dues raons que de seguida esmentem.
En primer lloc, perquè la pressumpció de desconeixement i la carga de la prova no hauria de recaure en el natiu valencià, sino sobre l’administració que ha d’imposar el requisit per tal de satisfer els drets de les persones valencianes. Direm més: la mateixa administració que t’educa en valencià presumeix, després, que no t’ha ensenyat prou. Escolta, que t’ho diré en llatí: nemo auditur turpitudinem propriam allegans. O siga, si ho has fet mal durant l’etapa educativa dels teus ciutadans, escampa el poll i no toques els testets.
En segon lloc, perquè situa als parlants minoritzats en una posició de desigualtat respecte dels castellans. Mireu, qui no s’haja enterat encara que la polesia no sap escriure en castellà, que comence ràpidament a buscar notícies sobre les seues oposicions. Però és que la gran majoria d’alumnes castellans no tenen les competències més elementals després d’haver-se criat en un ambient exclusivament castellà. ¿I a d’ells no s’els demana que acrediten el nivell de llengua per accedir a la funció pública? ¿Per què a nosaltres sí? El zel de vegades se’t pot tornar en contra i potser aquest és un dels motius.
A banda de tot això, la bona veritat és que, si l’administració volguera, te instruments de sobra per tal de rompre la pressumpció gravosa de les competències lingüístiques en fase d’oposició. Però suposem que és més senzill cobrar un parell de taxes i preus públics per a la formació i avant. Així al menys fomenten l’economia dels beneïts docents de la nostra llengua, tan desconsiderats socialment.
LA DIFICULTAT PER ACONSEGUIR L’ACREDITACIÓ
Ara és quan la maten. Si no se m’escapa ninguna, al País Valencià tenim tres autoritats que certifiquen els coneixements en valencià segons els nivells MECR. La principal és la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià (JQCV). Aquesta homologa les acreditacions de la CEIACOVA, entre altres equivalències que podeu consultar ací. Finalment està l’Escola Oficial d’Idiomes, prou assequible econòmicament i, a banda, més fàcil de superar.
Ací vos traslladem experiències personals. Ivan no sempre reconeix el valencià de la Junta com a propi. I veges tu, mare i pare valencians de la Marina Alta, una joia de la llengua; i amb el C2, la capacitació i molts ECTS en valencià.
Els exàmens de la CEIACOVA estan de puta mare, la veritat. Però Pablo -que per sort compta amb una base de català prou forta- no ha tingut sort. No per haver suspés la prova, no; sinó perquè no ha aconseguit inscriure’s. La quota màxima, xiques. Igual li ha passat amb l’EOI. Sense entrar a valorar la gestió administrativa d’aquestes escoles, pròpia de segles passats, el termini d’inscripció és irrisori i també es plenen de seguida: no va poder apuntar-se. I així ens trobem un jove qualificat que te domini lingüístic suficient per acomplir els drets dels ciutadans i que vol continuar millorant el seu valencià, no pot presentar-se a molts processos selectius (l’últim, a Godella) perquè creïlles.
ALTERNATIVA
No coneixem massa opcions per ver valdre tots els drets en joc i, sobre tot, per reforçar la presència del valencià al nostre dia a dia. Socialment anem perdent la batalla, tot i que un poc menys que abans. Les alternatives de caràcter estructural passen per habilitar recursos suficients per tal que qui vulga aprendre, ho puga fer -en qualsevol moment- sense dificultat. Però en tenim d’altres més assequibles.
La normativa actual preveu l’opció de fer una prova de valencià en el procés selectiu de referència o de realitzar cursos de perfeccionament quan ha acabat el procés selectiu. Per tant, si l’administració convocant vol -com és just- professionals amb competències lingüístiques suficients, el que ha de fer és comprovar de forma actual si els aspirants concrets la tenen per a l’àmbit en què han de fer faena. Ho tenen, fins i tot, més fàcil: qui puga acreditar un nivell, queda exempt de la prova. Qui no puga, haurà de fer la prova, que serà eliminatòria, o superar un curs específic.
Aquesta alternativa és la que ha fet servir, per fi, la recent convocatòria de 26 places de tècnic mitjà d’administració general (A2) de la Generalitat. En aquest cas i al remat, la persona treballadora pública ha de poder acreditar un nivell C1 abans de posar-se cara al públic. Ara bé, te dues vies alternatives per fer-ho:
- Acreditar el nivell C1 amb algun dels certificats admisibles (JQCV, CEIACOVA, EOI) quan ja ha aprovat l’oposició.
- Cursos de perfeccionament al IVAP amb la colaboració de la JQCV, quan ja ha aprovat l’oposició.
En ambdós casos, l’aspirant pot presentar-se a les proves selectives siga quin siga el seu nivell de valencià, puga acreditar-lo o no en aquesta fase. Ho haurà de fer, necessariament, més tard. D’aquesta manera queden garantits tots dos drets: els lingüístics i els d’accés a la funció pública.
Vegeu, mantes? No és tan complicat fer les coses amb un poc de trellat per no xafar els nostres drets lingüístics ni impedir, amb la bona excusa d’aquestos drets, l’accés a la funció pública en condicions d’igualtat, mèrit i capacitat. A manar.
Salvo mejor criterio.